CARPE DIEM ??????

04/05/2007.

Tornava d’un viatge de tres dies al nord de Navarra. Era a l’alçada de Raimat (més o menys) i a la dreta de la carretera hi havia un d’aquest estris per regar que van muntats sobre rodes. En aquest cas no era dels que giren sinó longitudinal i hi tenia una vista molt precisa i profunda. De lluny me’n vaig adonar que hi havia molts ocells sota la línia d’aigua i em va semblar detectar garses d’aquestes blanques que per aquí també en hi ha. Ara bé, hi havia un altre tipus d’ocell de molta més alçada i aparentment envergadura i em vaig pensar que eren agrons o coses així. Després vaig veure que eren cigonyes. N’hi havia moltes, tots sota la línia del aparell.
Vaig pensar que buscaven algun tipus d’aliment. Però en acostar-m’hi vaig veure més clarament el que hi feien: dutxar-se!.
Efectivament, a mesura que l’estri avançava elles també caminaven, esventant lleugerament el plomall i arreglant-se les plomes.
Davant això un no pot evitar pensar que aquells que hom creu que haurien de tenir una visió més activa del que es pot fer per salvar la natura (no ho oblidem: i la nostra existència com a espècie!) i que et contesten: “Carpe diem”, tal vegada tenen raó. Sembla evident que nosaltres (animals molt joves) no ens salvarem!
Ara bé d’aquells que ens avantatgen en milions de segles molts sabran adaptar-se tranquil·lament a les nostres deixalles. Sí nosaltres que se suposa que podem contemplar la bellesa de l’existència en totes les seves innombrables formes ja no hi som, quina importància tindrà que algunes espècies hagin desaparegut!
D’altres, les més oportunistes o més ben adaptades als canvis, ens sobreviuran.

impotència

26/04/2007.

“Vet-ho-aquí”:

Aquesta frase és més vella que anar en carro (no tan com anar a peu) però tot i això la direm:

“Si no ten rés a dir, no parlis”

No és que en tots aquest dies no hagi tingut cap idea sinó que al treballar-les no m’ha semblat que donessin de sí i que pogués parlar d’algunes de les meves obsessions i/o afeccions relacionades. Per això:

“Si no ten rés a dir, no parlis”

04/04/2007.

Ja us vaig dir que procurava no anar de pressa, així que no us escandalitzeu per la data.

Em sembla que en els fulls de dietari publicats en el blog encara no he tocat mai el tema de la teca. Anem-hi!

Per mi, una de les proves de toc d’un restaurant que promet és la inclusió d’un plat amb ou a la seva carta. No ho sé des de dins però m’imagino que per un restaurant carero, incloure un producte de tan baix cost i tan vulgar en la seva carta deu ésser tot un repte. Probablement per això acostumes a trobar-los adornats amb productes cars (massa sovint escassos, ridículs, ous d’algun peix), suposadament exquisits. Per experiència personal sé quan poc sovint el resultat (gràcies Arbelaitz) està a l’alçada de les pretensions del restaurador.

Un altre tema! Avui a la Contra de la Vanguardia hi havia un interviu a un, entre d’altres coses, filòsof i capellà. M’ha fet pensar en una xerrada de l’Antoni Segura sobre l’Orient Mitjà en la que aquest professor va estar més d’una hora i mitja sense utilitzar l’expressió conflicte religiós o la paraula religiós. Evidentment ho feia amb plena consciència, però el seu esforç va ser debades. La primera pregunta del públic va ésser més o menys: “No creu que els musulmans tenen un problema amb la religió?”

Doncs bé aquest filòsof que us he esmentat abans, membre de l’Opus, va lluitar durant tot l’ interviu per no utilitzar la paraula Déu! A mitja lectura me’n adono d’aquest detall i la repasso. El periodista devia pensar el mateix perquè en la penúltima pregunta introdueix directament la paraula clau i el capellà evita novament el seu ús. A l'última (almenys en la tria del periodista) li torna a etzibar. Finalment, ell, no té més remei que utilitzar-la en la seva resposta.

Repasso el text i me’n adono que tampoc utilitza expressions com ara “Amaos los unos a los otros” i d’altres de semblants i les substitueix per frases dignes d’un llibre d’autoajuda. La mistificació de les seves respostes sembla evident.

Automàticament em dic: “Ah!, la paraula com a màscara”, amb menys èmfasi, evidentment. A vegades revelen amb el seu ús. A vegades amb la seva omissió.

Dietari del 15/03/07

He acompanyat a un molt bon amic a recuperar l’animal de 4 rodes a cal metge corresponent. Un xic condicionat per l’horari, he decidit aprofitar la resta del matí per fer una mica de compra general a Girona. Val a dir que ahir a la nit amb aquest amic i la seva parella vàrem anar a veure, o escoltar, la presentació d’un llibre escrit per un d’aquests que diuen estimar el coneixement. Més endavant en parlarem d’aquesta presentació.

La tarda es presentava llarga i vaig decidir anar al cine. Havia dinat amb un altre amic. És d’aquells que es complauen en fer veure que no pensen. Casualment m’havia parlat malament de “The Host”. Un cop a Girona aquest era l’únic film que m’interessà. La temptació d’esmenar-li la plana, a l’amic, era fàcil.

Autoparòdia del gènere? segur que sí. Desmanegada? també. Amb un toc d’actuació amateur (almenys als nostres contaminats ulls occidentals), també. Però m’ho vaig passar pipa. Tant amb els esglais com amb les riallades. Més riallades que esglais. Per cert, era l’únic espectador.

He dit abans que tornaríem a parlar dels pensadors. Bé, anem-hi. En aquest tipus d’actes és habitual que alguns ponents (presentadors) creguin que estant fent una classe magistral. Tan de bo fos així! De magistral rés, de mediocre (i encara) molt. Molta crítica als erudits, a aquells que dominen molt bé fer fitxes i utilitzar-les a tort i a dret, etc. És ben curiós l’escàs sentit d’autocrítica que tenen els que han convertit el Pensament en una professió. Tots ells convertits en hermeneutes d’unes quantes idees que en molts casos tenen 200 anys. La veritat és que de pensadors que semblin dir quelcom de nou n’hi ha ben pocs. I sort! Les escasses idees que han estat realment noves i importants sovint aporten poc més que bases per a la destrucció. Acabo de llegir Incerta Glòria!

Un excés de paraules, quasi bé sempre, no serveix per rés. En canvi a The Host una idea, qui sap si mal interpretada per mi, enriqueix molt més que mil paraules. Això podríem pensar d’aquesta espècie de metàfora del continuum de la vida, substrat de les idees sobre la reencarnació molt presents en alguns corrents orientals del pensament ¿religiós? Com també podríem veure-les en els corrents animistes. De que parlo? Del fet que una vida que s’acaba, la de la filla, n’aporta una de nova, la d’aquell que el protagonista accepta com a fill i per tant continuador de la vida, pretèrita, que no s’acaba, que es renova.

Com a afegitó: Quanta bellesa “simple” en les imatges d’arquitectura. Sota el pont. En els espais de les corregudes sota els pilars corbats, etc. Costa de veure tanta plasticitat en unes arquitectures tan aparentment tècniques.

diari del 22 de febrer

22/02/2007.

Dijous, actualment, el meu dia de festa setmanal.

Agafo el cotxe i me’n vaig a fer l’habitual excursió d’aquests dies lliures. Decideixo anar a Olot a fer un encàrrec i un cop fet això i tal com faig sempre, deixo que el recorregut em porti on vulgui. Conseqüència: agafo la carretera de Camprodon (aquesta part cap al Coll d’Ares és força habitual) però faig un canvi i vaig cap a Beget. Feia molt temps que no hi anava. Evidentment un dijous d’hivern i un cop vistes les pedres que estan accessibles a la mirada no organitzada d’un passavolant, no hi ha rés més per fer. Així, decideixo seguir la carretera que porta a Oix i acabar a Girona al Cine. Aquest recorregut no l’he fet mai dés que està asfaltat. En arribar a Oix detecto en el darrer tram la bestiesa que et veies obligat a fer antigament per no molestar el suposat prohom que va reformar il·legalment el Castell. És aviat i decideixo dinar a Argelaguer en un lloc curiosament interclassista que conec de fa molts anys.

Havent dinat faig cap a Girona. És aviat i dono un volt curt. A la galeria El Claustre em trobo amb la sorpresa que sembla cert que han decidit tenir obres d’un llenguatge ¿més modern? A l’aparador mostren una obra suposadament abstracte amb aplicació de matèria, sense suc ni bruc i alhora amb mal gust pel color. Ja ho conec; una Galeria de Sant Feliu va presentar obres de la mateixa artista a INART 2006.

A l’entrada del Cine, on habitualment trobo sempre alguna cosa interessant, repasso i no en veig cap que em faci fila excepte algun suposat bon producte artesà ianqui. De sobte i quan estava instal·lat en el dubte me’n adono d’una pel·lícula alemana que pel títol no em diu res però té fa bona pinta. Casualment passa una antiga coneguda meva que és dedica professionalment a la Cultura. És probablement l’únic d’aquests éssers que conec, a qui respecto i amb qui sovint he estat en acord o força d’acord en l’opinió sobre allò que comenta en mitjans de comunicació. Li demano la seva opinió i em diu: “aquesta promet més del que dona!”

No em sembla que hi hagi cap solució millor i decideixo arriscar-me. Primer tanto a favor, és una pel·lícula molt llarga i no m’he regirat al seient, primera mostra de qualitat. No es tracta d’una obra mestra, evidentment, però es molt apreciable i recomanable per aquells que no han viscut el franquisme més que en la seva fase epílogal. La sensació constant de que no podies sortir del camí traçat per les autoritats si no volies represàlies de més o menys intensitat queda molt clara (l’escena de la veïna). Els dubtes inicials, somorts de bell antuvi però cada cop més ferms del protagonista que es desencadenen quan el seu àngel-vigilant li fa veure la ¿traïció? de la seva parella. Si algun jove te dubtes sobre això que parli amb els seus avis de les querides ¿lliures? o forçades que existiren durant molts anys al nostre país, perdó (estat). La sonata dels bons homes (no per als bons homes com es tradueix) com a leit-motiv de la interpretació ideològica del film. En fi una pel·lícula molt recomanable.

I perquè he parlat de la meva amiga que m’aconsellà amb fredor sobre aquesta obra? Dons bé pel tema de les expectatives. Passa molt sovint que la recepció d’un producte cultural respon, o no, a allò que ens ha estat suggerit per part d’un conegut a qui fem confiança o d’un crític o comentarista dels media. Massa sovint la nostra lectura és més fluixa quan el comentari previ ha estat encomiàstic i a l’inrevés és positiva quan havia estat poc positiu o francament negatiu.

Perquè aquest rotllo, perquè fa molts anys vaig decidir (i acostumo a practicar-ho) que no volia tenir informació prèvia massa detallada dels productes culturals. M’informo normalment a posteriori i per exemple en lectura acostumo a comprar obres editades almenys fa dos anys. Ara bé, en cinema i especialment en teatre o també amb les exposicions la possibilitat de demorar-ho resulta difícil dons es tracta de visionatges de curta durada. Així, un comentari bàsicament informatiu d’acord. Ara bé el comentari sesudo a posteriori, Sempre que sigui possible.

Epíleg: En sortir i creuar pel control de tickets, l’encarregat del cine i probablement l’amo (amb corbata). Aquest darrer li diu a l’altre: “ens cardarem una bona castanya, aquesta setmana”: Ai! la cultura i el negoci que propers i alhora llunyans que estan per desgràcia.

Dies d’agost d’en Marc Recha

Alguns comparen sovint el cineasta Marc Recha amb l’Abbas Kiarostami.

Evidentment ambdós utilitzen sovint la memòria com a matèria fílmica.

També fan servir espais desolats i aspres. Però ho fan d’una manera molt diferent. El persa Kiarostami ho fa d’una forma rebuscada, amb enquadraments d’aparença despullats, però perquè així son els espais que ell reconeix com a seus. Ara bé hi ha al mateix temps una busqueda constant i no fortuïta de la bellesa.

El despullament el veiem a traves de la seva refinada mirada.

En canvi en el cas d’en Recha, aquest ens demana un esforç molt més gran. Vol que revirginalitzem la nostra manera de mirar, que l’alliberem de tot allò que és adquirit, i ens quedem tan sols en el traspàs de la memòria de l’ infància. Solament així, algunes vegades, podrem veure en allò que és absolutament vulgar (fins i tot en el sentit parcialment despectiu d’aquesta paraula) la bellesa que existeix en qualsevol detall.